Els JJOO de Barcelona’92 no van tenir cap efecte directe pel que fa a l’evolució i desenvolupament del surf a Catalunya, però és cert que a partir d’aquell van germinar moltes de les llavors plantades en el període anterior.
La xifra de practicants augmentava exponencialment any rere any, i no només a les platges més populars de la costa central sinó per tota la geografia catalana. Cada any obria alguna botiga de surf nova, es feia algun campionat local, i apareixia algun taller de shape (en aquest aspecte cal esmentar a en Marc Bach, que durant anys va ser el shaper de referència català).
Moltes d’aquestes iniciatives van tenir una vida breu, però no és menys cert que el panorama havia canviat radicalment respecte als inicis dels anys 90. A partir del 1995 ser surfista a Catalunya havia deixat de ser una gran novetat, i qualsevol dia d’onades es podien veure forces surfistes a moltes platges de Catalunya.
Tot i això, a finals dels 90 encara no existia una entitat que vertebrés el surf a Catalunya. Les iniciatives existents eren locals i venien de la mà d’algun establiment comercial. Tampoc hi havia cap escola de surf amb monitors titulats, ni cap mitjà de comunicació. La informació es compartia en els llocs de trobada: les botigues de surf i la platja, ja que les revistes de surf nacionals parlaven molt poc de l’actualitat del surf al Mediterrani.
El que no canviava era que la xifra de practicants no deixava d’augmentar exponencialment any rere any. A finals dels 90, amb la introducció de internet i la telefonia mòbil a la vida diària tot això va canviar radicalment. Primer amb l’aparició de fòrums de discussió i després amb la difusió de iniciatives de tota mena.
Les primeres notícies d’una intervenció al litoral marítim de la ciutat de Barcelona per aturar de manera definitiva els problemes d’erosió mitjançant espigons, va provocar que al 2002, de la mà d’en Josep Ramon Domènech, es constituís l’Associació Catalana de Surf (ACS).
Aquesta associació aplegava a un gran nombre de surfistes catalans (gairebé 500 socis) i va organitzar de forma regular campionats de surf i activitats culturals (exposicions, passis de pel·lícules, concursos de fotografia, etc.). També va crear la primera escola de surf a Catalunya -l’Escola Catalana de Surf-, a Montgat al 2005.
La campanya de l’ACS “SOS Surf BCN” per defensar els interessos dels surfistes, davant l’amenaça dels espigons, mitjançant manifestacions (2004-2007) va obtenir força ressò entre els mitjans de comunicació catalans. Aquesta exposició mediàtica va produir un efecte colateral: obrir els ulls al conjunt de la societat catalana de que a Catalunya s’hi feia surf i que hi havia forces surfistes, culminant el període d’explosió del surf a Catalunya.
Justament aquest és el motiu pel qual establim en aquests anys (2004-2007) el final dels inicis del surf a Catalunya : era la primera vegada que el surf apareixia a mitjans de comunicació genèrics catalans de gran abast (noticiaris televisió, tertúlies, diaris, programes de ràdio, etc.), i això va suposar que el gruix de la societat catalana prengués consciència i normalitzés que a Catalunya s’hi feia surf.
Així doncs, gairebé quaranta anys després que es surfegés la primera onada a Catalunya, molts van entendre que aquells puntets negres que suraven a l’aigua en dies de mal temps no eren foques ni trossos de fusta, sinó surfistes gaudint de la seva passió.